Sarg
Diplodus sargus (Linnaeus, 1758)
També sard, patena, vidriada sarcotell, verada
Platejat amb vuit o nou bandes fosques verticals i una taca negra a l’arrencada de la cua. El sparid clàssic de roca.
Cos alt i comprimit, argentat i molt lluent, amb bandes fosques verticals que s’encenen o s’esvaeixen segons l’estat de l’animal i una taca negra ben marcada al peduncle caudal. Les dents incisives li permeten arrencar musclos i garotes de la roca.
Va en grups i és un dels indicadors clàssics de l’efecte reserva: allà on es deixa de pescar, els sargs es fan grossos i deixen de fugir. Comparar la mida mitjana dels sargs de dins i de fora d’una àrea protegida és una de les mesures més senzilles que fan servir els biòlegs.
On trobar-lo al grapissar
Per damunt de les barres, en grups mòbils. A l’estiu, molt a prop de la superfície sobre la roca somera.
Més imatges
Al mateix ambient
Vaca serrana
Serranus scriba
Porta escrit al cap un garbuix de línies blaves i vermelles, i una taca blava al ventre. Curiosa fins a la temeritat.
Fondària dins la reserva: de 2 a 25 metres.
Cabrilla
Serranus cabrilla
Més esvelta i més pàl·lida que la vaca serrana, amb tres bandes longitudinals grogues i el ventre net.
Fondària dins la reserva: de 5 a 25 metres.
Castanyola
Chromis chromis
El núvol fosc que respira damunt de cada barra. Els juvenils són d’un blau elèctric que no sembla mediterrani.
Fondària dins la reserva: de 3 a 25 metres.