Gerret
Spicara smaris (Linnaeus, 1758)
Més prim i més menut que la xucla, amb la taca del flanc més petita. És el peix de fregir de tota la vida.
Es distingeix de la xucla perquè és més fusiforme i menys alt, amb el cap més petit i la taca lateral reduïda a un punt. Forma bancs més compactes i més nombrosos.
És una de les espècies que més ha sostingut la pesca artesanal d’arts menors al litoral català, i alhora una de les que menys atenció ha rebut. Dins la reserva té la funció de sempre: convertir plàncton en carn que després es mengen el llobarro, l’espet i el dèntol.
On trobar-lo al grapissar
En bancs densos a mitja aigua, sovint barrejats amb xucles i bogues.
Més imatges
Al mateix ambient
Salpa
Sarpa salpa
Deu o onze ratlles daurades longitudinals. És l’únic peix herbívor abundant del Mediterrani.
Fondària dins la reserva: de 1 a 20 metres.
Oblada
Oblada melanura
Platejada, esvelta i amb una taca negra voltada de blanc a l’arrencada de la cua, com un punt final.
Fondària dins la reserva: de 0 a 20 metres.
Esparrall
Diplodus annularis
El sparid petit i daurat de l’herbei, amb un anell negre a la cua i les aletes ventrals grogues.
Fondària dins la reserva: de 1 a 20 metres.